Comunicar sense passió i cantar sense paraules

Quan comuniquem és molt important el que diem, però encara més com ho diem. L’expressió, el to, el volum, l’expressivitat de la cara, el somriure, les mans,… el que es coneix com a comunicació no-verbal són determinants. Diuen que fins a un 80% del que comuniquem en una conversa és no-verbal. Quan comuniquem l’expressió del que sentim interfereix i condicionen que ens poguem expressar amb la claredat que creiem que ho hauriem de fer i volem reprimir-los pensant que és una debilitat deixar-los aflorar. És necessari? No sempre, a vegades el que compta és la passió que hi posem per a que el nostre interlocutor entengui com ens sentim i quant important és el que volem dir. Aquestes noies no diuen una sola paraula i se’ls entén tot:

Dir les coses tal com les sentim no és una mostra de debilitat, cal fer-ho de forma assertiva. A les feines es tendeix a mantenir posats glacials per tal de no mostrar cap debilitat, i potser el fet de fer servri aquest posat ja ho és una mostra de debilitat. Perquè ens hem de mostrar diferents de com ens sentim en aquell moment quan algú trenca la nostra confiança, si estem decebuts podem mostrar-ho, si tenim ràbia, impotència,… mentre el discurs sigui clar, coherent, deixem les coses clares i ho diem amb Respecte no hi ha d’haver cap problema.